|
Margarita Cuyás es una sòcia del RCNB que manté la seva relació amb el club “des de sempre”. De ben petita anava amb la mare i els seus germans a rebre el pare que arribava de les regates, més tard hi passava les tardes de diumenge amb les amigues, allà va conèixer el seu navegant i futur marit, José Luis Plà Cid, amb el que ha compartit una eternitat de silencis al mar. “El meu marit, les meves filles i el meu pare han estat una peça clau per gaudir del Mediterrani”. Família de tercera generació en el Club.
El seu contacte amb la mar ha sigut constant, com a nena de tres o quatre anys hi anava en familia, en el Renault 4.4 de la mare fins a la Porta de la Pau i agafaven la golondrina per adintrar-se fins l’escullera a veure les regates de lluny, “algun d’aquells punts de l’horitzó era el meu pare”, recorda. Camilo Cuyàs Zaragoza, competia amb un 6 metres anomenat “Acacia” (la saga d’aquests vaixells ha arribat fins al VIII, l’actual Siroco de Margarita). “Als dinars de diumenge a casa només es parlava de les regates”, recorda; aquesta situació que a la nena de llavors li semblava, aburrida és part del seu passat, present i futur mariner: “la mar s’ha convertit en necessitat”, assegura.
D’aquells temps d’infantesa recorda alguns dels regatistes que competien amb 6m. Jaume Miravet amb el “Takata”, els germans Fradera amb el “Chindor”, Félix Escales Fábregas amb el “Nosé”, Eusebi Bertrand Batlló, amb el “Tritonazo” i també antics socis i personalitats de la vela catalana com Carlos Pena, els germans Pujades, José Mª Rieusset, Luis Olano, Josep Valsells Viver armador del “Buirac”, Jacinto Ballesté del “Karmatan”, José Luis Pérez Albert de Olaguer del “Carolus” i Ignasi Miró de “l'Alcor” entre molts d’altres. De tota manera, el nom que Margarita va sentir parlar amb més admiració i respecte és el de Santiago Amat Cansino, medalla de bronze a Los Angeles a 1932 amb un monotip de la classe Hispania i a qui el seu pare considerava el gran mestre de la vela espanyola.
“L'Acacia III del meu pare va guanyar el Campionat d'Espanya de 6m l'any 1954”. Els 6 metres eren la flota dream team del Club, uns pura sang de regates, no tenien motor i la tripulació la formava un patró i quatre tripulants. “Quan aquests vaixells arribaven al club s'havien d'amarrar amb l'ajuda d'un bot de rems”. Records vius d’una apassionada del mar, com ella mateixa s’autodefineix.
Història d’amor al RCNB
Margarita ha viscut la vela i la vida social del Club a l’antiga seu del Moll de Barcelona, “l’arquitectura racionalista tipus Gatpac, era realment singular i donava una concepció molt moderna del que hi havia dintre”. Ha viscut també la construcció i la inauguració de la nova seu, punt actual de trobada amb molts amics.
A travès del club va conèixer al seu marit, José Luis Plà Cid, regatista de vela lleugera i en ocasions de creuer. Junts, van introduir les seves tres filles al món del mar i a l’escola de vela de ben petites. Margarita afirma “el Club m’ha portat moltes alegries, és una part feliç de la meva vida”, el somriure que acompanya les seves paraules augura molts d’anys de vida a la institució. Tot i que no pertany a l’èlite de la navegació és de les que “també fa Club” comenta amb seguritat.
El mar que més coneix és el Mare Nostrum té la necessitat imperiosa de sentir l’aigua un cop per setmana, com a mínim. “Les sortides de cap de setmana són una petita ambició convertida en adicció”. I com el que viu una experiència recordant-la el que més li agrada del mar és: “l’espai infinit i obert, la temperatura del cos, la immensitat, el seu soroll i el silenci interior, quan pots evitar el soroll del avions”. Després de viure tots els sentiments positius recorda l’angoixa provocada per un ensurt: “tots els que naveguem hem viscut moments de tensió al blau”, culmina. L’oceà l’ha ensenyat a gaudir de la vida i recorda un aforisme clàssic que diu “navegar és necessari, viure no ho és”. Margarita es considera una persona oberta, afortunada i vitalista que quan mira enrere no enyora, simplement està contenta del que ha rebut de la vida.
Conservadora d’art
Una de les nou persones que es van llicenciar en la primera promoció d’Història de l’Art de la UAB l’any 1973. “En aquells moments era més senzill perquè erem molt pocs els que sortiem de la Universitat”, justifica l’actual Conservadora en Cap de la Col·lecció d’Art de Renaixement i Barroc del MNAC.
La seva formació, la seva experiència, i els seus coneixements són sense ser secret: “les rutes marítimes del comerç eren les mateixes que les de l’art i la pintura, a la Mediterránea, l’únic entrebanc eren els pirates”. L’art Venecià de Tiziano va entrar a Barcelona via Gènova i d’aquí el van enviar per terra a Madrid, encara viu al Prado. “El darrer tram del viatge fou més dificultós que el trànsit marítim”. El mateix va ocòrrer amb Peter Paul Rubens, l’obra del pintor flamenc arribà a Espanya a través dels mars del Nord fins a Santander, i l’artista nacional repartit pel nou món gràcies a la ruta d’Amèrica fou Francisco de Zurbarán. “El mar ha sigut el progrés de l’home des dels fenicis. Sense mar no hi hauria hagut expansió”. Un creixement cultural que fins al segle XIX s’ha alimentat de les conexions nàutiques, “només la comunicació via satèl·lit ha substituït la marítima però l’aèrea encara no ho ha aconseguit”.
Entrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya és rememorar el passat del nostre temps, i les tauletes que formaven part dels enteixinats del Palau Berenguer d'Aguilar dels inicis del segle XIV són uns quadres civils i no religiosos que mostren la riquesa cultural que navegava a través dels oceans. De la mateixa manera que es poden contemplar les representacions del Retaule de Santa Úrsula de Joan Reixac del s. XV. Una col·lecció gòtica en els que els Sants salven als mariners. “És curiós observar aquelles botes de fusta que anaven amunt i avall amb la benzina dels presidiaris”, comenta la treballadora del MNAC, amant del mar, sòcia del Club i bona acompanyant del seu navegant que podreu trobar al Mediterrani a bord de l’Acacia VIII.
|
Entrevista amb Margarita Cuyàs
